Dibuixant el gènere

Aquí teniu un avançament del proper L'aBORDatge, que sortirà el dia de Sant Jordi, amb una ressenya de l'últim llibre de Gerard Coll-Planas. No us ho perdeu!

BIBLIOTECA BORDA: Dibuixant el Gènere, de Gerard Coll-Panas

per Marc Garriga

Dibuixant el gènere, de Gerard Coll-Planas, és el llibre de Teoria Queer més didàctic que s'hagi escrit mai. És entenedor, precís, contundent i molt polític. I amb dibuixos!, unes il·lustracions de Maria Vidal que ajuden a vehicular l'explicació, que hi són per aportar conceptes, que ajuden a seguir el fil de l'argumentació i que fan el llibre encara més amè. És d'aquells llibres de capçalera que, partint d'una base teòrica amplíssima i aprofundida (mireu, si no, la bibliografia, o les diferents cites, molt breus, que hi ha al llarg del llibre), són capaços de seleccionar, reduir i explicar bé les idees bàsiques sobre un tema i que haurien de ser convertits en una mena de power points o fitxes i penjats a la xarxa, als instituts, a casals i ateneus, etc., i hauria de ser el vademècum en temes de gènere a l'hora d'educar la mainada.

És el llibre de Teoria Queer més didàctic que s'hagi escrit mai. És entenedor, precís, contundent i molt polític.

Que el pròleg sigui escrit per la monja benedictina Teresa Forcades pot resultar xocant, i fins i tot un punt morbós (ep, no hem d'oblidar que Forcades ha parlat de la teologia queer…), però està perfectament en consonància amb el que exposa el llibre. Les persones som inclassificables, les persones som socials i les persones som responsables, diu Forcades. Es pot ser més queer?

Encetem l'anàlisi del llibre. El més divertit de tot plegat, a parer nostre, és que ni tan sols surt el mot queer en tot el llibre. Però no ho dubteu pas, és Teoria Queer pura i dura. És a dir, el gènere és una construcció social en què es basen els rols, comportaments, relacions, dominacions, discriminacions, sentiments, etc., de les persones i precisament qüestionant el gènere és com podem intentar canviar les coses. Aquesta és la idea principal del llibre.

El llibre comença amb una distinció bàsica entre sexe i gènere. Precisament, de tan bàsica, sovint s'oblida i confonem i utilitzem indistintament dos termes que s'han de distingir. Lligar unes característiques de gènere (masculinitat, feminitat) a un sexe (biològic, mascle o femella) serveix a alguns discursos per defensar que les desigualtats entre homes i dones són naturals. Aquest discursos ens comparen amb animals, però, atenció, només amb els que els convé: per què parlen de les femelles de les iguanes, ben submises, i no de la Mantis Religiosa, que es menja el mascle després d'haver copulat? Genial.

L'ésser humà no neix programat genèticament, a diferència d'altres animals. I per afegir encara més exemples del gènere com a quelcom social, presenta els referents d'altres cultures humanes (les muxes de la cultura Zapoteca, les persones hijra a l'Índia, etc.). El gènere no és natural, no és instintiu.

Queda demostrat, doncs, que “la identitat de gènere és l'efecte d'aquesta construcció social i es tradueix en una sensació íntima de SER dones o homes” (pàgina 27). Volem fer notar que el mot sensació no és pas gratuït (no diu convicció, o fet de ser).

És la cultura la que dota de significat els nostres cossos i hi crea diferències. A partir d'aquí s'articulen els “càstigs socials” quant al gènere, reprimint qualsevol desviació d'allò que ha de ser normal i marcant de seguida el binomi home-dona. És això el que porta l'autor a coincidir amb una de les reflexions més interessants de la Teoria Queer, que no és el sexe el que crea el gènere sinó el gènere el que crea el sexe.

No és el sexe el que crea el gènere sinó el gènere el que crea el sexe.

Es ressegueixen també les desigualtats entre homes i dones a partir del sexisme, com opera el sexisme ja en l'embaràs (“és nen o nena?”), les característiques que s'atribueixen a cada gènere i fa palès que allò masculí és el que està més ben valorat socialment. Posa exemples concrets en el camp del poder, a la feina, a l'espai públic (una reflexió molt interessant) i en el sexe.

Però encara va més enllà. A propòsit de l'anomenada “violència de gènere”, qüestiona el fet que els ideals romàntics fan que les persones tinguem molta pressió per trobar allò que s'anomena la mitja taronja i diu, amb un canvi de verb molt revelador, “que ningú pot completar-nos, que més aviat es tracta d'acompanyar-nos en les nostres respectives buidors”. És la frase més poètica del llibre i és alhora una de les propostes constructives que s'hi ha de llegir. És tan fàcil, o tan difícil, en això de les relacions, com canviar de verb.

Aleshores, a partir del sistema sexe – gènere – orientació sexual (nosaltres, que hem de fer política, hi preferiríem “opció sexual”, però aquest és un altre debat), explica com actuen els mecanismes d'exclusió: es pressuposa que tothom té cos d'home o de dona (la intersexualitat ho qüestiona), es pressuposa que si tens cos de femella t'has de comportar com una dona i, si de mascle, com un home (la transsexualitat ho qüestiona, i no només) i les persones han de ser heterosexuals (lesbianes, gais, bisexuals ho qüestionem). Heus aquí l'exclusió de totes les persones que aquí hem posat entre parèntesi. Dedica justament un capítol a cadascuna d'aquestes tres “desviacions” per a demostrar que allò que es considera normal en el sexe, en el gènere i en l'orientació sexual no ho és, sinó que és simplement una convenció, una construcció sexual.

Fer evident que aquesta normalitat construïda és una norma que exclou moltes persones fa que ens hàgim de preguntar per què seguim imposant i reproduint aquesta normalitat. La resposta és el capítol 10, el títol del qual ja marca un camí a seguir, “Multiplicant possibilitats”. A la pregunta de “Per què és tan important el gènere en la nostra societat?”, Gerard Coll-Planas respon: “A nivell social, el gènere és una forma molt efectiva de classificació de les persones que permet estructurar àrees tan importants com la distribució del treball, la família, la cura o la reproducció. Per aquest motiu, hi ha potents factors econòmics i polítics que contribueixen a mantenir aquesta estructura binària i desigual. Així, el gènere dóna molta estabilitat a les relacions socials, fent-les més previsibles”. En resum, el control de gènere, el control sexual, és control social, de classe.

El gènere dóna molta estabilitat a les relacions socials, fent-les més previsibles

I torna a anar més enllà. El control de gènere afecta totes les persones, totes, evidentment, en graus diferents, sí, però és una lluita que hem de fet totes les persones. Aquí Coll-Planas torna a ser queer: “El gènere, tal com està regulat actualment, no només perjudica les dones o els grups exclosos, sinó que ens danya a tots i cadascú de nosaltres”, diu a les pàgines 91 i 92, en què també dóna quatre perquès a aquesta afirmació tan contundent (de lectura obligatòria!!). Traiem-ne conclusions: la lluita contra el patriarcat no és només una lluita feminista (que també), no és només una lluita d'alliberament lèsbic, gai, bisexual trans i intersex (que també), etc., la lluita contra el patriarcat és una lluita contra tot allò que comporta l'actual sistema de gènere. És a dir, els enemics no són els homes, o els heterosexuals, etc., els enemics són el sexisme, el masclisme, l'homofòbia, la transfòbia, etc.

Tornem-hi: qüestionar-nos el gènere, totes les persones, és l'única manera de fer possible la revolta sexual i això és, sense cap mena de dubte, l'objectiu de la Teoria Queer. Aquest llibre ho explica de manera diàfana, didàctica, amb dibuixos però alhora també amb contundència, anàlisi política i voluntat de canviar les coses.

Al final, sembla que Gerard Coll-Planas es disculpi. El llibre no conté grans respostes, diu, només un grapat d'interrogants i un repte: atrevim-nos a redibuixar el nostre gènere. Com si això no fos una gran resposta…

És un llibre imprescindible, que obre un munt de reflexions i que torna a vincular, per si algun discurs irresponsable pretenia separar-les, totes les lluites contra el patriarcat en una de sola, l'alliberament de gènere, la lluita antipatriarcal.

Torna a vincular, per si algun discurs irresponsable pretenia separar-les, totes les lluites contra el patriarcat en una de sola, l'alliberament de gènere, la lluita antipatriarcal.

Ens quedarem amb el convenciment que després d'aquesta anàlisi del gènere titulada Dibuixant el gènere, tard o d'hora tindrem a les mans un Redibuixant el gènere, en què potser començarem a perfilar aquest gran repte que proposa l'autor al final del llibre. De moment, però, toca analitzar-nos i repensar-nos, cosa que no és una tasca fàcil.