La
fotografia
Mirant
la fotografia d'un company seu,
amb
aquell rostre jove i tan bell
[...]
l'envaí
la melangia del que és efímer.
Però
el consola que, almenys, no deixà
-no
deixaren- que cap vergonya estúpida
entrebanqués
o sollés el seu amor.
Als
insults de “depravats” o “prostituts” dels imbècils,
la
seva sensualitat d'enamorats no en féu mai cap cas.
Kavafis,
Esborranys i poemes inacabats
El
2 de desembre de l'any passat es publicava la notícia, que jo vaig
llegir a Vilaweb: “Memòria d'uns ulls pintats,
la novel·la de Lluís Llach, sortirà el 2 de febrer”.
Emoció, títol sospitós i ganes de saber. L'autor de mil-i-una
petites històries en forma de cançó ara s'atrevia amb una gran
història. Els grans servadors de la qualitat de la literatura del
país s'ho miraven amb prudència. D'altres, que simplement llegim,
intuíem o volíem intuir que, més enllà de la perícia de Llach
amb les paraules, aquesta novel·la havia de marcar un abans i un
després per a una gent que admira la trajectòria del cantant però
que n'esperava, n'esperàvem, alguna cosa més. I és que, ai las, en
la notícia d'aquell 2 de desembre l'editorial ja avançava que el
protagonista és un home a qui agraden els homes. Quatre dies després
d'haver-se publicat ja l'havia acabada. Una setmana després, gairebé
tots els meus amics, més o menys obligats, l'havien llegida també.
És cert: marca un abans i un després. Però anem a pams i fem
primer alguns advertiments abans de començar aquesta ressenya.
Els
anys, la perspectiva, la distància, tot això és necessari per a
poder escatir si una obra és o no una gran obra, per saber si podrà
inscriure's a allò que anomenem clàssics. No tenim intenció
de discernir això. Segurament no serà un dels grans llibres en
llengua catalana de principis del segle XXI (sona pompós...), ni
marcarà una fita en la literatura, però és el nostre
llibre. Amb això pretenc justificar que aquesta ressenya és feta
des d'una òptica molt personal (per això l'ús constant poc
convencional de la primera persona), en un context molt determinat,
des d'una perspectiva concreta d'un sector del moviment
d'alliberament sexual. És comparable, si voleu, amb el que fan els
cultural studies, posats en voga als EUA: relectura, revisió
i reinterpretació de la literatura (i de l'art en general) des d'un
punt de vista polític (feminista, o post-colonial, o negre, o
gai-lèsbic, o…), que volen justament articular un discurs polític,
reivindicatiu, però que no aporten res en l'estudi del cànon
artístic, de la tradició, de l'anàlisi més acadèmica, que jutja
què és bona literatura i què no. Que quedi palès, doncs, que la
meva intenció aquí és molt més personal i alhora política que no
pas acadèmica.
Cometré
encara dos errors més. El primer serà confondre narrador i
escriptor, amb tota la intenció. Qui vulgui ja ho sabrà separar. El
segon serà copiar alguns fragments del llibre, perquè no me'n puc
estar; això sí, no es desvetllarà en cap moment res que pugui
destrossar la lectura més enllà del que ja han dit moltes ressenyes
o la mateixa contraportada.
Som-hi,
doncs.
La
sospita que els ulls pintats potser són d'un home queda confirmada
al pròleg, just a la segona pàgina. Els ulls descaradament
pintats amb unes línies blavoses, barroeres però estudiades. Un
home de 87 anys rep a casa un jove que vol fer una pel·lícula i que
necessita la història d'aquest vell, que ja l'havien avisat que
seria “de cine”. Hi ha una mena de monòleg interior del jove,
davant del vell, l'únic moment de la novel·la que no és narrat en
primera persona. Llavors, recuperada la primera persona, tenim el
primer avís seriós: aquest xicot té uns llavis molsuts, plens,
llàstima que els esguerri amb un somriure forçat. Deu pensar que
aquesta vella marieta s'estovarà amb la melangia dels seus encants.
“Vella marieta”, diu, a la tercera pàgina del pròleg (p.11 en
realitat), i aquí és quan ja agafem el llibre amb moltes ganes, amb
una mena de (com anomenar-ho?) corporativisme.
La
novel·la s'estructurarà en 26 gravacions, a mode de capítols, que
són les que li fa el jove al vell, que aniran explicant en primera
persona la història del jove Germinal, ara aquest avi marieta, que
va néixer el 1920. Els ulls pintats, la raó de pintar-se els ulls,
ens ho guardarem, i ja ho llegireu als darrers moments de la
novel·la. El vell Germinal, doncs, li evocarà la història de la
seva vida.
Vuitanta-set
anys viscuts i enfilats dia dia, entre la ira dels déus i l'escarni
dels dimonis, la passió i el fàstic, l'heroïcitat d'un gest i la
mediocritat de tots els altres, l'amor que no es mor i la mort del
que enamora... Avui sembla que estic fi. Li regalaré la història de
la meva vida perquè tan sols llegant-la no es morirà amb mi. Només
ho faré per això. I tu, jove orellut, en seràs el dipositari i, si
hi ha sort, que ho dubto, l'encarregat d'explicar-la al món amb un
crit més alt i fort del que jo mai podria bramar.
(p.12)
A
la primera gravació ens situa la Barceloneta dels anys 20 tot
recordant que ell va viure una adolescència “coral”, a quatre
veus, de quatre amics. Enfila de seguida la història dels seus
pares, en Josep Massagué i la Marie (després, Marí), de com es van
conèixer, i ja a la segona gravació explica que al costat de
l'armari dels seus pares hi havia la màquina de cosir que
es va convertir molt sovint en clau de volta de la nostra salvació,
i just al damunt un prestatge amb
llibres perillosos
que el pare llegia obstinadament.
La ideologia del pare, gairebé un líder anarquista, és un dels
punts capitals per entendre com aniran les coses després (el nom de
Germinal
és el títol de la novel·la escrita per Émile Zola compromesa amb
les causes obreristes i antiburgeses). Descriu també El
Ocaso del Capitalismo,
un local que pretenia ser una llibreria, regentada pel senyor
Ramanguer, un dels personatges més ben aconseguits de la novel·la.
A la tercera gravació presenta
els tres amics que amb ell viuran aquesta adolescència coral, fins
gairebé a l'esclat de la guerra. Són la Joana, la Mireia i en
David. Seran la colla dels quatre. Fetes les presentacions i descrit
el context, just a partir de la quarta gravació comença la narració
pròpiament, el curs dels esdeveniments. Aniran a l'Escola del Mar,
un altre dels símbols de la novel·la. A defora, situa la
proclamació de la República, el 14 d'abril del 31. Ara ja els
esdeveniments polítics se succeiran l'un rere l'altre i els quatre
adolescents començaran a fer-se grans, i de quina manera.
Em sembla que només puc contar
fins aquí. De fons, les utopies d'un anarquisme compromès amb
l'educació i la cultura, amb el país, generós, que dibuixava un
futur esperançador amb la República. Però de cop tot es veu
truncat per l'esclat de la guerra civil el juliol del 36 a l'onzena
gravació i…, és clar, tot el que passarà no pot ser explicat en
veu alta.
Germinal
anirà descobrint la seva sexualitat, en un procés gradual, jugant
amb en David, a parer meu molt ben explicat per Llach (una
mena de lleialtat física plena d'ambigüitat, si em permet, de
voluptuositat, i que habita en un límit indefinit, poruc i fràgil,
p.103). Pel mig
passaran les prostitutes de Ca la Dorita, els mariners forçuts que
arriben a port, els dubtes i les intuïcions, la Mireia i la Joana…,
però sobretot el seu gran amic.
A poc a poc s'adonarà que aquesta amistat que sent per en David és
alguna cosa més, necessitant fins i tot un referent literari,
preciós, per explicar-s'ho tot. Un altre dels recursos tan ben
intencionats de Llach a la novel·la.
N'hi
ha d'altres, de recursos. Els poemes de Salvat-Papasseit (i un llibre
firmat que reapareixerà en un instant precís), Ramon Llull, el
paper de les mares (per
a elles la pregunta transcendent no era qui havia guanyat sinó qui
havia mort,
p.131), l'Escola del Mar, la màquina de cosir, els locals del
Paral·lel, la botiga del senyor Ramanguer, etc. Tot plegat
contribueix a aquest clima inicialment propici en què s'anirà
teixint la vida de Germinal i la descoberta de la seva sexualitat.
Vull emfasitzar-ne dos, de recursos, però. Un és la barca del pare
d'en David, la Sarita, que serveix d'aixopluc de somnis i catau de
passions dels quatre protagonistes, la còmplice que ho veu tot i que
calla. L'altre és un poeta que agrada molt a Llach, que jo no gosava
descobrir aquí; com diu el narrador, un
poeta grec de qui ja no recordo el nom;
el recurs, altre cop, em sembla molt ben aconseguit, molt en la seva
línia, i gairebé diria que necessari. El lloc en què s'empra, la
imatge que descriu, és el moment més nostàlgic del llibre; és
preciós (el poema citat al principi no és perquè sí).
Diuen els que hi entenen que
l'estil de la novel·la no és ni gasiu ni desmesurat, ni massa
senzill ni massa ampul·lós. Que està ben escrita, vaja, en un bon
equilibri. Hi ha moments terriblement gràfics (el bombardeig de
Barcelona vist des del mar, la descripció de la Barceloneta
devastada, l'escena final, etc.), hi ha passatges d'una sensibilitat
que només li hem conegut en les seves cançons, que a vegades
llegeixes amb veu fluixeta, un vocabulari genuí i un enginy
emplomallat que li permet parlar, per exemple, d'“atemptats
guturals”, de “timidesa pornogràfica” o d'un dels “grups
humans més estranys i tendres”. Alhora sap jugar-hi molt bé: “la
gent que volien viure a fons les emocions baixes de les hores altes”
o “estudiants amb intel·lectes desganats i baixos afamats”.
També retrata molt bé el parlar de cada personatge: vull destacar
el “nenaza!” que constantment pronuncia un dels militars
franquistes, que arriba a fer-se molt i molt pesat, fins que
descobreixes que és un altre dels envitricollaments de la novel·la.
Un llibre de molt bona lectura, en absolut feixuga.
No
és èpica, evidentment. Ans al contrari, hi ha algun moment
antiheroic. Però s'ha escrit massa que la novel·la és “per
damunt de tot, una extraordinària història d'amor”. Jo no
m'atreveixo a tant. El que és clar és que no és un llibre de
guerra, de dos bàndols, d'utopies, ni molt menys pro
patria mori.
Ell es posiciona, això sí, però tot plegat és el context on
bastirà la història. Tampoc no és un retrat de la Barceloneta dels
anys 30. Això és el rerefons. Jo afirmaria que és la història de
Germinal, un jove compromès que volia viure, que tenia uns somnis i
una manera d'estimar que les circumstàncies històriques van
esmicolar del tot. La Història, en majúscula, contra la intimitat,
deia un diari que en va fer la ressenya. No sé si és una història
d'amor, això que ho decideixi cadascú després de llegir-la. Sí
que és un relat que explica com la guerra, el destí, els ideals, la
Història... decideixen les nostres vides, les canvien, i de quina
manera. Però... nosaltres
érem només la pols que algun erudit haurà d'espolsar bufant damunt
del paper per poder llegir més clarament el que hi ha escrit
(p.49).
Només
afegiré que fins que no arribes a un moment determinat de la
novel·la, gairebé a la meitat, penses que és un llibre amable, una
història tendra, a voltes inofensiva, amb uns personatges que viuran
la guerra, que se'n sortiran i happy
end.
Però quan arribes cap a la meitat passa una cosa que et fa canviar
el xip i t'adones que Llach no tindrà pietat, que és un llibre
sense concessions, que si cal serà molt cru i molt dur, tant en el
sexe com en la guerra. I ho és. Tot allò que es feia previsible de
cop deixa de ser-ho, i l'argument es cargolarà i es tornarà a
cargolar fins al final.
Voldria parlar de l'última
gravació, tant del que hi passa com de com ho explica. Em sembla
d'una qualitat literària notable (per més que s'hagi dit que és
poc versemblant). Crec que és el moment que més excel·leix del
llibre i, sobretot, sobretot, quan Llach es deixa anar com a
escriptor. No ho puc fer, perquè espatllaria el llibre. Em limito,
doncs, a posar-ho de manifest i a generar més intriga.
Deu ser cosa de la temàtica i
la perspectiva amb què es narra, o de l'admiració, o simplement del
corporativisme marika, de la catarsi, de resseguir mil coses que ens
han passat. La novel·la no serà el llibre de l'any però ens toca
la fibra, i molt. Nou de cada deu gais s'enamoren del seu gran amic
hetero. Parlàvem amb un amic que aquesta novel·la no és la nostra
història (ni hem nascut als anys 20 ni hem viscut una guerra i la
dictadura posterior), però segurament aquesta novel·la diu tot el
que nosaltres voldríem dir de la vida, i per això la sentim tan
nostra. En fi, vull acabar amb un parell de frases de gent propera
que l'ha llegit, per posar la mel als llavis: un que al principi no
sabia si llegir-lo o cantar-lo afirma que Llach “no s'ha tret una
espina clavada, no, s'ha tret una sardina sencera!”. Un altre
company assegurava que és un llibre que et “fa trempar i plorar
alhora”. Literatura carregada de tendresa i reivindicació. En
definitiva, crec que és de lectura obligatòria.
No
parlaré més de la novel·la. Ara cal que cantem una cançó. Es diu
Cançó d'amor.
La recordeu?: “[...]
que he fet tantes cançons amagant veritats sota un joc de paraules
[...] parlaré d'aquells per als qui el cos és presó de passions
condemnades, i en un llit clandestí, quan per fi ve la nit, amagats
s'amanyaguen”.
Una cançó plena d'ambigüitats que molts necessitàvem interpretar
molt més enllà. Ho necessitàvem.
Lluís
Llach és un dels referents del país, algú que ha cantat sempre a
la llibertat, algú que creu que un altre món és possible, algú
que ha desafiat sempre la repressió i la injustícia amb les seves
cançons i amb la seva actitud. Amb tot, molt poques vegades ha
parlat de la seva opció sexual. En alguna entrevista ha dit alguna
cosa sobre la seva “condició sexual”, però de manera molt
secundària. No és que fos a l'armari però tampoc feia ostentació
política de la seva sexualitat com sí que la feia del fet de ser
català o d'esquerres, sabent justament la importància dels
referents en aquesta societat. Estic segur que té les seves raons (i
les entendria) i és per això que som uns quants els que pensem que
aquesta novel·la és molt més que una novel·la. Potser és una
manera de fer-se justícia a si mateix, potser una forma de recuperar
temps perdut, qui sap si un intent de posar les coses al seu lloc. O
simplement un crit, un
crit més alt i fort del que jo mai podria bramar,
que fa Germinal, el narrador, o Lluís Llach, l'escriptor.
I
a mi només em queda donar-li les gràcies i pregar perquè llegeixi
la novel·la el màxim de gent possible, sobretot tota aquella gent
que diu ser d'esquerres, que ha cantat L'estaca
tantes i tantes vegades, que és molt progre,
gent apassionada per Llach, però que continua condemnant a
l'etcètera la reivindicació més urgent que hi ha. Tal com
assenyalava al principi, hi ha un abans i un després d'aquesta
novel·la per a tota la gent que admirem la seva trajectòria.
No
sé si Lluís Llach voldrà ser un escriptor, si hi tornarà. Deia
Joan Fuster que els escriptors són jornalers de la ploma. És una
bonica manera de dir-ho, de plasmar alhora la delicadesa i precisió
de l'ofici amb la constància i la duresa que comporta. Jornalers de
la ploma: quants cops no n'hem fet broma, de l'expressió? Lluís
Llach és, ara ja del tot, un jornaler de la ploma. O, millor, una de
les primeres plomes del país, per fi.
