(publicat a l'Accent Bord núm. 7)
No
és cap misteri, vivim en un estat d'escassedat sexual. En aquest
ambient enrarit les relacions sexuals són regulades per normes
d'origen patriarcal que determinen i restringeixen on, quan, com i
amb qui podem tenir-ne. Aquesta normativa no està escrita enlloc,
forma part del nostre subconscient col·lectiu com a única idea
acceptable—i sovint, la única idea coneguda—de relacions
sexuals; és, per tant, una construcció ideològica.
Per
desmuntar aquesta normativa, començaré per transcriure-la toscament
i resumida, dividint-la en tres principals models.
El
primer model normatiu, que anomeno “juvenil”, es desenvolupa a
partir de l'adolescència (la normativa ens diu que abans no existeix
la sexualitat). Aquí les relacions sexuals s'estableixen en un marc
d'oci nocturn i en estat desinhibit a través del consum de
substàncies psicoactives, especialment l'alcohol. Les relacions
s'estableixen entre persones de la mateixa edat, nacionalitat i
estrat social. Depenent del tipus d'ambient nocturn, s'estableixen
únicament entre persones del mateix sexe o de diferent sexe. Tan bon
punt s'estableix la relació es procedeix a cercar un espai privat
(picadero) on reproduir pràctiques sexuals basades en la
pornografia (únic referent sexual existent), el coit per sobre de
tot (quan parlem de sexe, estem parlant de follar i per follar
entenem penetració; així doncs, si no hi ha coit, no hi hagut
sexe). L'objectiu d'aquesta sexualitat és assolir l'orgasme. Les
relacions poden estendre's en el temps o caducar passada la primera
nit; fins i tot poden intercalar-se entre vàries parelles, la regla
fonamental és que han de ser entre dues úniques persones al
mateix temps.
Durant
la joventut es tolera certa freqüència en el canvi de parella
sexual (molt especialment en el cas dels nois) però a partir de
certa edat (al voltant dels 30) es procedeix a establir relacions
exclusives de molt llarga durada, deixant com a única alternativa
sexual a l'adulteri. Aquest seria el segon model normatiu que anomeno
“monògam”; és igual que el juvenil però amb una exclusivitat
sexual més estricta i perllongada.
Per
últim, tenim el model “virtual”: amb la proliferació de les
noves tecnologies, apareixen noves formes d'establir relacions,
basades en la interacció pornogràfica virtual. És també a través
de mitjans virtuals que s'estableix un nou mercat on els individus es
prostitueixen (en llatí, prostituere, significa col·locar-se
a la vista dels altres, exhibir-se) i es coneixen per tal d'establir
relacions dins el marc normatiu monògam o juvenil.
Fora
dels espais, moments, formes i individus adequats segons la
normativa, seguim sentint impulsos sexuals que hem après a
reprimir-nos des de ben petites. Aquesta repressió es troba en
l'origen de l'escassedat sexual. Si bé des de l'anomenada revolució
sexual que s'inicià en la segona meitat del segle XX s'ha aplacat
bona part de la repressió i misèria sexual més extrema, seguim ben
lluny d'un ple “estat del benestar” sexual.
Un
bon exemple de l'actual pobresa el trobem cada cop que sortim de
festa amb ganes de trobar rotllo, i acabem tornant soles cap a casa a
altes hores de la matinada. Arribem als nostres llits, aïllades en
l'espai però unides en el moment, i ens masturbem buscant en
l'orgasme solitari un sòrdid consol a la nostra indigència sexual,
fruit del frustrat anhel de compartir la nostra sexualitat.
L'autèntic problema és la nostra incapacitat d'imaginar i realitzar
altres formes de compartir-la més enllà del model juvenil, monògam
o virtual. Així doncs, la principal solució que se'm acut és crear
contextos socials on la sexualitat es pugui compartir oberta i
lliurement sense haver de sotmetre's als models normatius; estic
parlant del “sexe col·lectiu” altrament conegut com a “orgia”.
Utilitzo el primer terme ja que “orgia” té certes connotacions
vinculades al vici, la disbauxa i hedonisme incontrolat. Per això
considero interessant utilitzar un nou terme i així desfer-nos dels
prejudicis que arrossega el terme orgia, construint-nos una nova
idea, més rica i complexa sobre tot el que pot arribar a significar.
Entenc
que el sexe col·lectiu es pot fer i sentir tan eròtic, sensual,
íntim i tendre com el sexe entre dues persones, trencant amb la
concepció tradicional d'orgia o bacanal. En el sexe col·lectiu
també pot haver-hi un afecte profund, no té perquè ser únicament
sinònim de superficialitat i llibertinatge.
A
continuació exposo tres punts bàsics en la defensa del sexe
col·lectiu:
1.
Potenciar tots els sentits
En
la nostra cultura, la vista és el sentit hegemònic de la
sexualitat, començant pel consum de pornografia on la vista és
l'únic sentit en joc, fomentant uns estímuls visuals artificials,
irrepetibles en el món real.
Generalment
ens aparellem únicament a partir de l'atracció visual mútua,
ignorant als altres sentits, ja que els espais on ens aparellem (com
ara les discoteques) tampoc ens permeten experimentar els altres. No
voldria menystenir la vista, però si que crec que l'hauríem
d'equilibrar amb els altres sentits, especialment amb el tacte, gran
protagonista en la generació de plaer sexual. El sexe col·lectiu és
un espai que ens invita a explorar i gaudir del contacte físic i
altres sentits al marge del grau d'atracció visual. És així que
podem descobrir sentir-nos atretes pel tacte, la olor o la veu d'algú
malgrat no ens atragui visualment, ampliant la nostra idea de
sexualitat i, conseqüentment, les nostres possibilitats de gaudir-ne
compartint-lo amb un llindar molt més ampli de persones.
2.
Abundància sexual
El
desig sexual mutu entre dues úniques persones pot ser genial, però
també cal dir que és rar i difícil de trobar, i encara més si el
nostre desig es basa únicament en l'atracció visual.
Afortunadament, el sexe col·lectiu no precisa que el desig sigui
mutu, en té prou amb el desig, i això fa possible que les relacions
es multipliquin exponencialment. M'explico: escollim un grup de 6
persones a l'atzar i intentem aparellar-les segons els models
normatius. És prou difícil que s'hi donin gaire atraccions mútues
i, en tot cas, segur que queda gent exclosa sense ser corresposta.
Però en canvi si que és molt provable que tothom es senti atret per
almenys una altra persona del mateix grup. En el sexe col·lectiu ja
no és necessària l'atracció mútua perquè la relació tingui
lloc, n'hi ha prou que cadascú senti desig per algú altre. Així es
poden donar relacions sexuals entre persones que en els models
normatius basats exclusivament en l'atracció mútua serien
impossibles.
Exemple
gràfic:
En
el gràfic, les fletxes indiquen la direcció de l'atracció sexual
d'uns individus vers els altres. En el model normatiu veiem que en un
grup de 6 individus es donaria una sola relació sexual entre dos
d'ells (el 3 i el 4, els únics que comparteixen atracció sexual
mútua), mentre que en el sexe col·lectiu ningú es quedaria exclòs
de tenir relacions sexuals.
3.Ampliació
i enriquiment de la nostra sexualitat
En
el sexe col·lectiu es multipliquen les possibilitats de pràctiques
sexuals per les persones que hi participen, és un espai on descobrir
les nostres parafílies1
i sense complexes—malgrat siguin considerades patològiques pel
DSM-IV (Manual diagnòstic estadístic dels trastorns mentals), com
ara: l'exhibicionisme i el voyeurisme, els fetitxismes, el BDSM
(sado-masoquisme), el transvestisme, la doble penetració o
penetració en cadena... Imaginació al poder!
Molt
bonica la teoria, però això com es duu a la pràctica?
Recordo
el que em va explicar el Gégé quan era de visita a una casa okupada
per joves punkis a Montpeller: es trobava tota la penya en la
sala comuna de la casa quan va aparèixer una tia que dirigint-se a
tothom va proclamar en senyal de convit: “sexe a la meva
habitació!” i la major part de la penya no s'ho va pensar dos
cops a l'hora de seguir-la. També recordo el cas d'uns joves
militants de l'EI que en el marc d'una acció pel dret a l'habitatge
que consistia en acampar una nit a sota un pont al bell mig de
Girona, van acabar cardant una orgia dins la tenda en tota regla.