Sexe col·lectiu. De la misèria a l'abundància sexual

(publicat a l'Accent Bord núm. 7)

No és cap misteri, vivim en un estat d'escassedat sexual. En aquest ambient enrarit les relacions sexuals són regulades per normes d'origen patriarcal que determinen i restringeixen on, quan, com i amb qui podem tenir-ne. Aquesta normativa no està escrita enlloc, forma part del nostre subconscient col·lectiu com a única idea acceptable—i sovint, la única idea coneguda—de relacions sexuals; és, per tant, una construcció ideològica.

Per desmuntar aquesta normativa, començaré per transcriure-la toscament i resumida, dividint-la en tres principals models.

El primer model normatiu, que anomeno “juvenil”, es desenvolupa a partir de l'adolescència (la normativa ens diu que abans no existeix la sexualitat). Aquí les relacions sexuals s'estableixen en un marc d'oci nocturn i en estat desinhibit a través del consum de substàncies psicoactives, especialment l'alcohol. Les relacions s'estableixen entre persones de la mateixa edat, nacionalitat i estrat social. Depenent del tipus d'ambient nocturn, s'estableixen únicament entre persones del mateix sexe o de diferent sexe. Tan bon punt s'estableix la relació es procedeix a cercar un espai privat (picadero) on reproduir pràctiques sexuals basades en la pornografia (únic referent sexual existent), el coit per sobre de tot (quan parlem de sexe, estem parlant de follar i per follar entenem penetració; així doncs, si no hi ha coit, no hi hagut sexe). L'objectiu d'aquesta sexualitat és assolir l'orgasme. Les relacions poden estendre's en el temps o caducar passada la primera nit; fins i tot poden intercalar-se entre vàries parelles, la regla fonamental és que han de ser entre dues úniques persones al mateix temps.

Durant la joventut es tolera certa freqüència en el canvi de parella sexual (molt especialment en el cas dels nois) però a partir de certa edat (al voltant dels 30) es procedeix a establir relacions exclusives de molt llarga durada, deixant com a única alternativa sexual a l'adulteri. Aquest seria el segon model normatiu que anomeno “monògam”; és igual que el juvenil però amb una exclusivitat sexual més estricta i perllongada.

Per últim, tenim el model “virtual”: amb la proliferació de les noves tecnologies, apareixen noves formes d'establir relacions, basades en la interacció pornogràfica virtual. És també a través de mitjans virtuals que s'estableix un nou mercat on els individus es prostitueixen (en llatí, prostituere, significa col·locar-se a la vista dels altres, exhibir-se) i es coneixen per tal d'establir relacions dins el marc normatiu monògam o juvenil.

Fora dels espais, moments, formes i individus adequats segons la normativa, seguim sentint impulsos sexuals que hem après a reprimir-nos des de ben petites. Aquesta repressió es troba en l'origen de l'escassedat sexual. Si bé des de l'anomenada revolució sexual que s'inicià en la segona meitat del segle XX s'ha aplacat bona part de la repressió i misèria sexual més extrema, seguim ben lluny d'un ple “estat del benestar” sexual.

Un bon exemple de l'actual pobresa el trobem cada cop que sortim de festa amb ganes de trobar rotllo, i acabem tornant soles cap a casa a altes hores de la matinada. Arribem als nostres llits, aïllades en l'espai però unides en el moment, i ens masturbem buscant en l'orgasme solitari un sòrdid consol a la nostra indigència sexual, fruit del frustrat anhel de compartir la nostra sexualitat. L'autèntic problema és la nostra incapacitat d'imaginar i realitzar altres formes de compartir-la més enllà del model juvenil, monògam o virtual. Així doncs, la principal solució que se'm acut és crear contextos socials on la sexualitat es pugui compartir oberta i lliurement sense haver de sotmetre's als models normatius; estic parlant del “sexe col·lectiu” altrament conegut com a “orgia”. Utilitzo el primer terme ja que “orgia” té certes connotacions vinculades al vici, la disbauxa i hedonisme incontrolat. Per això considero interessant utilitzar un nou terme i així desfer-nos dels prejudicis que arrossega el terme orgia, construint-nos una nova idea, més rica i complexa sobre tot el que pot arribar a significar.

Entenc que el sexe col·lectiu es pot fer i sentir tan eròtic, sensual, íntim i tendre com el sexe entre dues persones, trencant amb la concepció tradicional d'orgia o bacanal. En el sexe col·lectiu també pot haver-hi un afecte profund, no té perquè ser únicament sinònim de superficialitat i llibertinatge.

A continuació exposo tres punts bàsics en la defensa del sexe col·lectiu:

1. Potenciar tots els sentits

En la nostra cultura, la vista és el sentit hegemònic de la sexualitat, començant pel consum de pornografia on la vista és l'únic sentit en joc, fomentant uns estímuls visuals artificials, irrepetibles en el món real.

Generalment ens aparellem únicament a partir de l'atracció visual mútua, ignorant als altres sentits, ja que els espais on ens aparellem (com ara les discoteques) tampoc ens permeten experimentar els altres. No voldria menystenir la vista, però si que crec que l'hauríem d'equilibrar amb els altres sentits, especialment amb el tacte, gran protagonista en la generació de plaer sexual. El sexe col·lectiu és un espai que ens invita a explorar i gaudir del contacte físic i altres sentits al marge del grau d'atracció visual. És així que podem descobrir sentir-nos atretes pel tacte, la olor o la veu d'algú malgrat no ens atragui visualment, ampliant la nostra idea de sexualitat i, conseqüentment, les nostres possibilitats de gaudir-ne compartint-lo amb un llindar molt més ampli de persones.

2. Abundància sexual

El desig sexual mutu entre dues úniques persones pot ser genial, però també cal dir que és rar i difícil de trobar, i encara més si el nostre desig es basa únicament en l'atracció visual. Afortunadament, el sexe col·lectiu no precisa que el desig sigui mutu, en té prou amb el desig, i això fa possible que les relacions es multipliquin exponencialment. M'explico: escollim un grup de 6 persones a l'atzar i intentem aparellar-les segons els models normatius. És prou difícil que s'hi donin gaire atraccions mútues i, en tot cas, segur que queda gent exclosa sense ser corresposta. Però en canvi si que és molt provable que tothom es senti atret per almenys una altra persona del mateix grup. En el sexe col·lectiu ja no és necessària l'atracció mútua perquè la relació tingui lloc, n'hi ha prou que cadascú senti desig per algú altre. Així es poden donar relacions sexuals entre persones que en els models normatius basats exclusivament en l'atracció mútua serien impossibles.

Exemple gràfic:

En el gràfic, les fletxes indiquen la direcció de l'atracció sexual d'uns individus vers els altres. En el model normatiu veiem que en un grup de 6 individus es donaria una sola relació sexual entre dos d'ells (el 3 i el 4, els únics que comparteixen atracció sexual mútua), mentre que en el sexe col·lectiu ningú es quedaria exclòs de tenir relacions sexuals.

3.Ampliació i enriquiment de la nostra sexualitat

En el sexe col·lectiu es multipliquen les possibilitats de pràctiques sexuals per les persones que hi participen, és un espai on descobrir les nostres parafílies¹ i sense complexes—malgrat siguin considerades patològiques pel DSM-IV (Manual diagnòstic estadístic dels trastorns mentals), com ara: l'exhibicionisme i el voyeurisme, els fetitxismes, el BDSM (sado-masoquisme), el transvestisme, la doble penetració o penetració en cadena... Imaginació al poder!

Molt bonica la teoria, però això com es duu a la pràctica?

Recordo el que em va explicar el Gégé quan era de visita a una casa okupada per joves punkis a Montpeller: es trobava tota la penya en la sala comuna de la casa quan va aparèixer una tia que dirigint-se a tothom va proclamar en senyal de convit: “sexe a la meva habitació!” i la major part de la penya no s'ho va pensar dos cops a l'hora de seguir-la. També recordo el cas d'uns joves militants de l'EI que en el marc d'una acció pel dret a l'habitatge que consistia en acampar una nit a sota un pont al bell mig de Girona, van acabar cardant una orgia dins la tenda en tota regla.

Aquests són els dos únics casos contemporanis de sexe col·lectiu lliure i gratuït que conec. Els altres que conec són orgies restringides a bio-homes o bé hi intervé la droga com a desinhibidor, per la qual cosa no em semblen gaire o gens interessants. Així que fixem-nos en els primers casos, com ho fem per estendre'ls i reproduir-los, ja conscients del seu potencial benefici?

El principal problema a l'hora de plantejar sexe col·lectiu és que essent una nova modalitat d'interacció, no sabem gaire com comportar-nos, estem molt nervioses i al capdavall tampoc el sabem gaudir. L'inici de qualsevol nova forma de interacció resulta molt forçat i fins que no portem un temps de rodatge no comencem a saber gaudir-ne. Això mateix ens va passar quan ens vam iniciar en el sexe en parella, però amb el temps i la pràctica la majoria hem acabat naturalitzant aquestes relacions, i ara ens resulten ben fluides i naturals. Amb les relacions en parella ens forcem sense fer escarafalls perquè és el que tothom espera de nosaltres i el que rep més reconeixement social. En canvi és molt fàcil trobar gent que renega del sexe col·lectiu perquè diu que ho va provar un cop i que no li va acabar d'agradar. Si tothom que no ha fruit apassionadament el seu primer polvo amb una altra persona fes igual, de ben segur no hi hauria problemes de superpoblació en el món.

També és ben normal trobar gent que sense haver provat mai el sexe col·lectiu, en renega. Aquest és un prejudici molt gran, i no és pas casual: és producte de la nostra cultura monògama. Per poder jutjar i comparar el sexe col·lectiu amb el sexe entre dues persones, abans l'hauríem d'haver normalitzat plenament—i tan bon punt l'hem normalitzat, dubto que sigui tan fàcil repudiar-lo.

Així doncs, plantejar el sexe col·lectiu requereix d'un procés gradual d'aprenentatge col·lectiu, que es tradueix en crear espais i contextos transicionals que ens facilitin posar-nos en l'escena. Comencem per l'espai: els llits no funcionen, no hi cabem i ens caiem per les bandes, l'ideal és fer-ho al terra, de manera que ens puguem relacionar horitzontalment i sense obstacles entremig. El terra hauria de ser el màxim de suau, tou i net possible. Els coixins són un plus. L'altre factor clau és la llum: jo recomano començar sense llum, especialment entre gent coneguda. Fer-ho a les palpentes pot servir per ajudar-nos a perdre tota la vergonya i “deixar-nos anar” gràcies a l'anonimat que ens brinda la foscor. Més endavant podrem anar incrementant el grau de llum.

El més complicat és crear el context idoni perquè floreixi el sexe col·lectiu. D'entrada cal reunir un grup de persones, la qual cosa ja és prou difícil enmig de l'individualisme en què estem immerses, i a sobre fa falta que hi estiguin predisposades!

No acostuma a funcionar quedar dimarts a les 11 de la nit per fer una Sessió de Sexe Col·lectiu (a partir d'ara “sesc”), la majoria de la gent no està preparada per un canvi tant radical i sobtat en la seva sexualitat. És més fàcil començar per les versions més light del sexe col·lectiu: podem plantejar fer una sessió de massatges o un taller de carícies. El que a mi m'ha funcionat és fer la dinàmica de l'era glacial: cadascú és un animal diferent i es construeix un niu amb coixins o el que trobi. A partir d'aquí una veu “en off” va narrant el transcurs del joc: cada animal es troba en el seu niu hibernant durant l'era glacial fins que el gel comença a desglaçar-se, llavors els animals comencen a despertar-se i a sortir dels seus nius, trobant-se i acostant-se a altres animals. Després de tants anys hivernant estan molt contents de poder tornar a relacionar-se amb els seus semblants.. En aquest punt és molt habitual que els jugadors sobreactuiin el seu paper d'animal, convertint el joc amb un guirigall de sorolls zoològics. Per això aquí és bo que el narrador apunti que “no cal actuar com a animals... ja som animals!” de manera que s'abandona el joc infantil de “fer l'animal” donant peu a la sensualitat i erotisme més de caire humà.

També és una bona idea, establir prèviament al sesc el límit on es vol arribar, començant per una sexualitat més eròtica i sensual, sense ni tan sols necessitat de treure'ns la roba, i a partir d'aquí anar pujant de to, d'acord amb el ritme de cadascun dels participants.

La qüestió més important a l'hora de portar el sexe col·lectiu a la pràctica és el tema dels límits. Hem d'aprendre a comunicar els nostres límits i a respectar els dels altres. El primer pas és establir un codi de límits comú: si em distancio de tu o et paro amb les mans és clarament un NO (no vull estar amb tu o no m'agrada això que em fas); si no et faig res és un “no em molesta el que em fas (probablement m'agrada), pots seguir”.

Tot i així no hem de pressuposar que tothom sap posar límits i que tothom sap respectar-los, així doncs, hem d'estar alerta i entendre que estem totes aprenent. Per això és molt positiu després d'una sessió parlar obertament sobre com ens hem sentit, si hem sentit traspassats els nostres límits i assenyalar coses a millorar.

És prou obvi, però no està de més remarcar que els participants han de poder i sentir-se lliures d'abandonar el sesc en qualsevol moment.

Sembla que l'objecció més gran que se li pot fer al sexe col·lectiu és l'augment del risc en el contagi de malalties de transmissió sexual, però això no té perquè ser així. És cert que hem d'estar més a l'aguait, especialment amb gent nova i desconeguda i quan en tenim molta al nostre voltant. Per això pot ser molt positiu crear un grup de confiança entre els quals ja coneixem els límits en les pràctiques sexuals de risc a les quals s'exposa cadascú.

Passar del sexe binari al col·lectiu requereix un canvi de xip molt important: contràriament al sexe normatiu, en el sesc el sexe no és un calculat i ajustat intercanvi entre dues parts a l'estil “si jo et faig una fel·lació, després espero que me la tornis” o “si tu et corres abans, has de continuar fins que jo em corri”. En el sexe binari posem tot el pes de la nostra satisfacció sexual sobre la nostra parella, ens exigim moltíssim mútuament! Ens forcem a dur a terme pràctiques sexuals per complaure l'altre—i a voltes ho fem mútuament, follant sense desig, purament per inèrcia socio-cultural.

Per contra, el sexe col·lectiu és una oportunitat per trencar amb la repressiva i limitada rutina de la nostra sexualitat hetero-monògamo-patriarcal.

Si el desig és infinit, perquè seguir limitant-lo a un sol individu?

La idea del sexe col·lectiu és molt més que una fantasia sexual molt comuna, és una poderosa arma que esmicola la dominació i la propietat privada.

Sense sexe comunitari, no hi ha comunisme que valgui. Podem col·lectivitzar totes les terres, però si no col·lectivitzem les nostres sexualitats, la misèria i el privilegi seguiran sent moneda comuna.

Visca el comunisme econòmic i sexual! Mori el capitalisme i el patriarcat!

Na Pai

Aquestes són les meves primeres idees sobre el sexe col·lectiu, agraïra immensament les vostres crítiques, valoracions i noves aportacions per tal de millorar aquest text, o fer-ne un de totalment nou i molt millor. Em podeu contactar aquí: difonlaidea@gmail.com

1Parafília: Modalitat de comportament sexual en què la realització o la imaginació, repetida o exclusiva, de determinades pràctiques, considerades inusuals o extravagants, és indispensable per a assolir l'excitació sexual.