"Memòria d'uns ulls pintats", de Lluís Llach

Marc Garriga
(publicat a l'Accent Bord número 8)

La fotografia

Mirant la fotografia d'un company seu,

amb aquell rostre jove i tan bell

[...]

l'envaí la melangia del que és efímer.

Però el consola que, almenys, no deixà

-no deixaren- que cap vergonya estúpida

entrebanqués o sollés el seu amor.

Als insults de “depravats” o “prostituts” dels imbècils,

la seva sensualitat d'enamorats no en féu mai cap cas.

Kavafis, Esborranys i poemes inacabats

El 2 de desembre de l'any passat es publicava la notícia, que jo vaig llegir a Vilaweb: “Memòria d'uns ulls pintats, la novel·la de Lluís Llach, sortirà el 2 de febrer”. Emoció, títol sospitós i ganes de saber. L'autor de mil-i-una petites històries en forma de cançó ara s'atrevia amb una gran història. Els grans servadors de la qualitat de la literatura del país s'ho miraven amb prudència. D'altres, que simplement llegim, intuíem o volíem intuir que, més enllà de la perícia de Llach amb les paraules, aquesta novel·la havia de marcar un abans i un després per a una gent que admira la trajectòria del cantant però que n'esperava, n'esperàvem, alguna cosa més. I és que, ai las, en la notícia d'aquell 2 de desembre l'editorial ja avançava que el protagonista és un home a qui agraden els homes. Quatre dies després d'haver-se publicat ja l'havia acabada. Una setmana després, gairebé tots els meus amics, més o menys obligats, l'havien llegida també. És cert: marca un abans i un després. Però anem a pams i fem primer alguns advertiments abans de començar aquesta ressenya.

Els anys, la perspectiva, la distància, tot això és necessari per a poder escatir si una obra és o no una gran obra, per saber si podrà inscriure's a allò que anomenem clàssics. No tenim intenció de discernir això. Segurament no serà un dels grans llibres en llengua catalana de principis del segle XXI (sona pompós...), ni marcarà una fita en la literatura, però és el nostre llibre. Amb això pretenc justificar que aquesta ressenya és feta des d'una òptica molt personal (per això l'ús constant poc convencional de la primera persona), en un context molt determinat, des d'una perspectiva concreta d'un sector del moviment d'alliberament sexual. És comparable, si voleu, amb el que fan els cultural studies, posats en voga als EUA: relectura, revisió i reinterpretació de la literatura (i de l'art en general) des d'un punt de vista polític (feminista, o post-colonial, o negre, o gai-lèsbic, o…), que volen justament articular un discurs polític, reivindicatiu, però que no aporten res en l'estudi del cànon artístic, de la tradició, de l'anàlisi més acadèmica, que jutja què és bona literatura i què no. Que quedi palès, doncs, que la meva intenció aquí és molt més personal i alhora política que no pas acadèmica.

Cometré encara dos errors més. El primer serà confondre narrador i escriptor, amb tota la intenció. Qui vulgui ja ho sabrà separar. El segon serà copiar alguns fragments del llibre, perquè no me'n puc estar; això sí, no es desvetllarà en cap moment res que pugui destrossar la lectura més enllà del que ja han dit moltes ressenyes o la mateixa contraportada.

Som-hi, doncs.

La sospita que els ulls pintats potser són d'un home queda confirmada al pròleg, just a la segona pàgina. Els ulls descaradament pintats amb unes línies blavoses, barroeres però estudiades. Un home de 87 anys rep a casa un jove que vol fer una pel·lícula i que necessita la història d'aquest vell, que ja l'havien avisat que seria “de cine”. Hi ha una mena de monòleg interior del jove, davant del vell, l'únic moment de la novel·la que no és narrat en primera persona. Llavors, recuperada la primera persona, tenim el primer avís seriós: aquest xicot té uns llavis molsuts, plens, llàstima que els esguerri amb un somriure forçat. Deu pensar que aquesta vella marieta s'estovarà amb la melangia dels seus encants. “Vella marieta”, diu, a la tercera pàgina del pròleg (p.11 en realitat), i aquí és quan ja agafem el llibre amb moltes ganes, amb una mena de (com anomenar-ho?) corporativisme.

La novel·la s'estructurarà en 26 gravacions, a mode de capítols, que són les que li fa el jove al vell, que aniran explicant en primera persona la història del jove Germinal, ara aquest avi marieta, que va néixer el 1920. Els ulls pintats, la raó de pintar-se els ulls, ens ho guardarem, i ja ho llegireu als darrers moments de la novel·la. El vell Germinal, doncs, li evocarà la història de la seva vida.

 
Vuitanta-set anys viscuts i enfilats dia dia, entre la ira dels déus i l'escarni dels dimonis, la passió i el fàstic, l'heroïcitat d'un gest i la mediocritat de tots els altres, l'amor que no es mor i la mort del que enamora... Avui sembla que estic fi. Li regalaré la història de la meva vida perquè tan sols llegant-la no es morirà amb mi. Només ho faré per això. I tu, jove orellut, en seràs el dipositari i, si hi ha sort, que ho dubto, l'encarregat d'explicar-la al món amb un crit més alt i fort del que jo mai podria bramar. (p.12)

A la primera gravació ens situa la Barceloneta dels anys 20 tot recordant que ell va viure una adolescència “coral”, a quatre veus, de quatre amics. Enfila de seguida la història dels seus pares, en Josep Massagué i la Marie (després, Marí), de com es van conèixer, i ja a la segona gravació explica que al costat de l'armari dels seus pares hi havia la màquina de cosir que es va convertir molt sovint en clau de volta de la nostra salvació, i just al damunt un prestatge amb llibres perillosos que el pare llegia obstinadament. La ideologia del pare, gairebé un líder anarquista, és un dels punts capitals per entendre com aniran les coses després (el nom de Germinal és el títol de la novel·la escrita per Émile Zola compromesa amb les causes obreristes i antiburgeses). Descriu també El Ocaso del Capitalismo, un local que pretenia ser una llibreria, regentada pel senyor Ramanguer, un dels personatges més ben aconseguits de la novel·la.

A la tercera gravació presenta els tres amics que amb ell viuran aquesta adolescència coral, fins gairebé a l'esclat de la guerra. Són la Joana, la Mireia i en David. Seran la colla dels quatre. Fetes les presentacions i descrit el context, just a partir de la quarta gravació comença la narració pròpiament, el curs dels esdeveniments. Aniran a l'Escola del Mar, un altre dels símbols de la novel·la. A defora, situa la proclamació de la República, el 14 d'abril del 31. Ara ja els esdeveniments polítics se succeiran l'un rere l'altre i els quatre adolescents començaran a fer-se grans, i de quina manera.

Em sembla que només puc contar fins aquí. De fons, les utopies d'un anarquisme compromès amb l'educació i la cultura, amb el país, generós, que dibuixava un futur esperançador amb la República. Però de cop tot es veu truncat per l'esclat de la guerra civil el juliol del 36 a l'onzena gravació i…, és clar, tot el que passarà no pot ser explicat en veu alta.

Germinal anirà descobrint la seva sexualitat, en un procés gradual, jugant amb en David, a parer meu molt ben explicat per Llach (una mena de lleialtat física plena d'ambigüitat, si em permet, de voluptuositat, i que habita en un límit indefinit, poruc i fràgil, p.103). Pel mig passaran les prostitutes de Ca la Dorita, els mariners forçuts que arriben a port, els dubtes i les intuïcions, la Mireia i la Joana…, però sobretot el seu gran amic. A poc a poc s'adonarà que aquesta amistat que sent per en David és alguna cosa més, necessitant fins i tot un referent literari, preciós, per explicar-s'ho tot. Un altre dels recursos tan ben intencionats de Llach a la novel·la.

N'hi ha d'altres, de recursos. Els poemes de Salvat-Papasseit (i un llibre firmat que reapareixerà en un instant precís), Ramon Llull, el paper de les mares (per a elles la pregunta transcendent no era qui havia guanyat sinó qui havia mort, p.131), l'Escola del Mar, la màquina de cosir, els locals del Paral·lel, la botiga del senyor Ramanguer, etc. Tot plegat contribueix a aquest clima inicialment propici en què s'anirà teixint la vida de Germinal i la descoberta de la seva sexualitat. Vull emfasitzar-ne dos, de recursos, però. Un és la barca del pare d'en David, la Sarita, que serveix d'aixopluc de somnis i catau de passions dels quatre protagonistes, la còmplice que ho veu tot i que calla. L'altre és un poeta que agrada molt a Llach, que jo no gosava descobrir aquí; com diu el narrador, un poeta grec de qui ja no recordo el nom; el recurs, altre cop, em sembla molt ben aconseguit, molt en la seva línia, i gairebé diria que necessari. El lloc en què s'empra, la imatge que descriu, és el moment més nostàlgic del llibre; és preciós (el poema citat al principi no és perquè sí).

Diuen els que hi entenen que l'estil de la novel·la no és ni gasiu ni desmesurat, ni massa senzill ni massa ampul·lós. Que està ben escrita, vaja, en un bon equilibri. Hi ha moments terriblement gràfics (el bombardeig de Barcelona vist des del mar, la descripció de la Barceloneta devastada, l'escena final, etc.), hi ha passatges d'una sensibilitat que només li hem conegut en les seves cançons, que a vegades llegeixes amb veu fluixeta, un vocabulari genuí i un enginy emplomallat que li permet parlar, per exemple, d'“atemptats guturals”, de “timidesa pornogràfica” o d'un dels “grups humans més estranys i tendres”. Alhora sap jugar-hi molt bé: “la gent que volien viure a fons les emocions baixes de les hores altes” o “estudiants amb intel·lectes desganats i baixos afamats”. També retrata molt bé el parlar de cada personatge: vull destacar el “nenaza!” que constantment pronuncia un dels militars franquistes, que arriba a fer-se molt i molt pesat, fins que descobreixes que és un altre dels envitricollaments de la novel·la. Un llibre de molt bona lectura, en absolut feixuga.

No és èpica, evidentment. Ans al contrari, hi ha algun moment antiheroic. Però s'ha escrit massa que la novel·la és “per damunt de tot, una extraordinària història d'amor”. Jo no m'atreveixo a tant. El que és clar és que no és un llibre de guerra, de dos bàndols, d'utopies, ni molt menys pro patria mori. Ell es posiciona, això sí, però tot plegat és el context on bastirà la història. Tampoc no és un retrat de la Barceloneta dels anys 30. Això és el rerefons. Jo afirmaria que és la història de Germinal, un jove compromès que volia viure, que tenia uns somnis i una manera d'estimar que les circumstàncies històriques van esmicolar del tot. La Història, en majúscula, contra la intimitat, deia un diari que en va fer la ressenya. No sé si és una història d'amor, això que ho decideixi cadascú després de llegir-la. Sí que és un relat que explica com la guerra, el destí, els ideals, la Història... decideixen les nostres vides, les canvien, i de quina manera. Però... nosaltres érem només la pols que algun erudit haurà d'espolsar bufant damunt del paper per poder llegir més clarament el que hi ha escrit (p.49).

Només afegiré que fins que no arribes a un moment determinat de la novel·la, gairebé a la meitat, penses que és un llibre amable, una història tendra, a voltes inofensiva, amb uns personatges que viuran la guerra, que se'n sortiran i happy end. Però quan arribes cap a la meitat passa una cosa que et fa canviar el xip i t'adones que Llach no tindrà pietat, que és un llibre sense concessions, que si cal serà molt cru i molt dur, tant en el sexe com en la guerra. I ho és. Tot allò que es feia previsible de cop deixa de ser-ho, i l'argument es cargolarà i es tornarà a cargolar fins al final.

Voldria parlar de l'última gravació, tant del que hi passa com de com ho explica. Em sembla d'una qualitat literària notable (per més que s'hagi dit que és poc versemblant). Crec que és el moment que més excel·leix del llibre i, sobretot, sobretot, quan Llach es deixa anar com a escriptor. No ho puc fer, perquè espatllaria el llibre. Em limito, doncs, a posar-ho de manifest i a generar més intriga.

Deu ser cosa de la temàtica i la perspectiva amb què es narra, o de l'admiració, o simplement del corporativisme marika, de la catarsi, de resseguir mil coses que ens han passat. La novel·la no serà el llibre de l'any però ens toca la fibra, i molt. Nou de cada deu gais s'enamoren del seu gran amic hetero. Parlàvem amb un amic que aquesta novel·la no és la nostra història (ni hem nascut als anys 20 ni hem viscut una guerra i la dictadura posterior), però segurament aquesta novel·la diu tot el que nosaltres voldríem dir de la vida, i per això la sentim tan nostra. En fi, vull acabar amb un parell de frases de gent propera que l'ha llegit, per posar la mel als llavis: un que al principi no sabia si llegir-lo o cantar-lo afirma que Llach “no s'ha tret una espina clavada, no, s'ha tret una sardina sencera!”. Un altre company assegurava que és un llibre que et “fa trempar i plorar alhora”. Literatura carregada de tendresa i reivindicació. En definitiva, crec que és de lectura obligatòria.

No parlaré més de la novel·la. Ara cal que cantem una cançó. Es diu Cançó d'amor. La recordeu?: “[...] que he fet tantes cançons amagant veritats sota un joc de paraules [...] parlaré d'aquells per als qui el cos és presó de passions condemnades, i en un llit clandestí, quan per fi ve la nit, amagats s'amanyaguen”. Una cançó plena d'ambigüitats que molts necessitàvem interpretar molt més enllà. Ho necessitàvem.

Lluís Llach és un dels referents del país, algú que ha cantat sempre a la llibertat, algú que creu que un altre món és possible, algú que ha desafiat sempre la repressió i la injustícia amb les seves cançons i amb la seva actitud. Amb tot, molt poques vegades ha parlat de la seva opció sexual. En alguna entrevista ha dit alguna cosa sobre la seva “condició sexual”, però de manera molt secundària. No és que fos a l'armari però tampoc feia ostentació política de la seva sexualitat com sí que la feia del fet de ser català o d'esquerres, sabent justament la importància dels referents en aquesta societat. Estic segur que té les seves raons (i les entendria) i és per això que som uns quants els que pensem que aquesta novel·la és molt més que una novel·la. Potser és una manera de fer-se justícia a si mateix, potser una forma de recuperar temps perdut, qui sap si un intent de posar les coses al seu lloc. O simplement un crit, un crit més alt i fort del que jo mai podria bramar, que fa Germinal, el narrador, o Lluís Llach, l'escriptor.

I a mi només em queda donar-li les gràcies i pregar perquè llegeixi la novel·la el màxim de gent possible, sobretot tota aquella gent que diu ser d'esquerres, que ha cantat L'estaca tantes i tantes vegades, que és molt progre, gent apassionada per Llach, però que continua condemnant a l'etcètera la reivindicació més urgent que hi ha. Tal com assenyalava al principi, hi ha un abans i un després d'aquesta novel·la per a tota la gent que admirem la seva trajectòria.

No sé si Lluís Llach voldrà ser un escriptor, si hi tornarà. Deia Joan Fuster que els escriptors són jornalers de la ploma. És una bonica manera de dir-ho, de plasmar alhora la delicadesa i precisió de l'ofici amb la constància i la duresa que comporta. Jornalers de la ploma: quants cops no n'hem fet broma, de l'expressió? Lluís Llach és, ara ja del tot, un jornaler de la ploma. O, millor, una de les primeres plomes del país, per fi.