Aquest article es publicarà al 2n número de l'Accent Bord (ben aviat!)
Tot sovint la crueltat de la realitat ens imposa l’ordre del dia i els discursos a defensar. No som les persones crítiques les que definim els conceptes amb què treballem; en tot cas som les que definim els conceptes que demà (si algun dia guanyem) seran emprats i (esperem que) discutits per les futures generacions.
Tan trista és la nostra realitat que ens veiem obligades en ple segle XXI a justificar que ser trans no és una malaltia. Mentre que el més normal seria que aquelles persones que s’entesten a afirmar‐ho en donessin raons, a la pràctica som nosaltres els que ens hem de dedicar a fer visibles les seves estructures de pensament que no poden fer altra cosa que parir estupideses d’aquest calibre.
Tot el discurs mèdic que envolta la transsexualitat i el transgenerisme (el món trans, en definitiva) està infectat de fal•làcies i de dogmes que descansen sobre el misticisme de l’indemostrable: l’etern enemic dels discursos vertaderament científics. A vegades sembla que parlar amb segons qui sobre el tema trans sigui com parlar de l’existència de Déu amb un capellà: una pèrdua de temps. Però, com dèiem, el context ho imposa, i ens hem d'empassar una mica l'orgull i posar-nos temporalment a la defensiva, per després passar a l'atac amb més contundència que mai.
Quan ens posem a la defensiva no ho fem per defensar‐nos del concepte malaltia, sinó per defensar‐nos de les persones que articulen totes les mentides sobre les persones trans. La transsexualitat no és una malaltia i això no té res a veure amb el fet que la paraula malaltia no ens agradi, o amb el fet que haguem de tenir res contra la gent malalta; senzillament no ho és perquè no entra dins el concepte de malaltia.
S'entén que una malaltia és tota afectació a un organisme viu que altera, dificulta o impedeix les seves funcions vitals (tela marinera…). El concepte clau és aquí funcions vitals. És important entendre que les funcions vitals no existeixen més enllà de la inferència humana: no es tracta de realitats imposades per la naturalesa, sinó de decisions teòriques humanes.
Quan un humà famolenc veu una patata la seva inferència pot ser: com que hi ha patates i com que jo tinc gana, la funció de les patates és ser menjades. Aquest raonament tant estúpid és, explicat de manera dràsticament banalitzant, el que ha fet la ciència mèdica al llarg de la seva història davant de molts fenòmens que no ha sabut explicar causalment.
Una cosa semblant explica cert filòsof (un tal John Searle: poc sospitós de ser postmodern, relativista, o qualsevol cosa d'aquestes) amb el que ell anomena fal•làcia d'atribució de funció. Ens posa l'exemple dels batecs del nostre cor: sota la creença que estar viu és millor que estar mort (creença útil, tot i que indemostrable) quan veiem que el nostre cor bombeja sang a les nostres venes inferim que la funció del cor és mantenir‐nos vius. Si en lloc de la creença sobre la vida i la mort la nostra societat cregués fermament que cal adorar Déu fent sorolls corporals (creença gens útil, però igualment indemostrable) la nostra inferència hagués estat que la funció del cor és adorar Déu fent sorolls corporals.
Les funcions, com a tals, les tenen les coses que algú ha pensat i creat: les coses que algú ha enginyat, com una cadira o un tornavís. A més a més ja sabem que pervertir una funció és una cosa relativament senzilla. Una cadira ens pot servir per fer foc, i un tornavís pot ser utilitzat per fer palanca. En aquest aspecte ja ens en van ensenyar molt les situacionistes franceses, sobre com podíem modificar el valor de canvi, per exemple, d’un extintor, mitjançant elevar-lo a la categoria d'art (canviant‐ne el valor d'ús). Avui aquest extintor té la funció d'apagar focs i val uns 35 euros i demà tindrà la funció de ser admirat a una sala d'art contemporani i valdrà 3.000 euros (sí, els humans som així d'estúpids).
Els organismes naturals que trobem al món, per contra, i fins que es demostri el contrari, no han estat creats ni enginyats per cap dissenyador intel•ligent; el concepte funció és, per tant, inapropiat per descriure'n l’ontologia. És més: si realment fos així i els organismes naturals tinguessin funcions, realment no les hauríem sabut alterar jugant amb el valor d'ús i de canvi de l'objecte? Una funció és una eina teòrica que ens permet explicar la realitat i (per què no?) millorar‐la. Ens és útil pensar que la funció d'una bombeta és fer llum, ja que així sabrem quan cal canviar-la. De la mateixa manera, ens és útil pensar que la funció del nostre cor és mantenir‐nos vius, ja que així sabem quines línies de recerca científica cal potenciar per incrementar el nostre benestar. Però que sigui útil no implica que sigui ontològicament vertader. Això és important, ja que cal saber que quan una explicació funcional no ens és útil, cal derrocar‐la.
El fet aquí és que aquest tipus de raonaments que poden semblar inofensius són, a vegades, els que sustenten una sèrie de creences que avui dia encara manté segons qui; creences com la que diu que la funció de la dona és tenir fills (creença basada en la realitat constatable que una femella humana fèrtil és capaç de parir), o la creença que la funció de l'espècie humana és perpetuar‐se (creença basada en el fet que tenim la capacitat, com a espècie, de reproduir‐nos), o la mateixa creença que la homosexualitat i la transsexualitat no són naturals (creença basada en l’anterior i en l’evidència que sense diversitat genital fèrtil no hi ha reproducció).
L’argumentació que la transsexualitat és una malaltia reposa sobre la fal•làcia que la funció d'un mascle (biològic) és ser un home (social) i que la funció d'una femella és ser dona. És a dir, és una fal•làcia que reposa en una concepció essencialista del gènere, en aquest discurs clàssic, antiquat i d'entreguerres que avui dia sabem que no és capaç d'explicar absolutament res.
Com dèiem, les funcions són constructors teòrics que ens ajuden a explicar la realitat, en cap cas la determinen i a vegades fan que extraiem conclusions errònies amb conseqüències socials nefastes, com l'estigmatització o la tortura psicològica extrema a què es veu evocada molta gent per no alinear‐se al 100% en allò que és considerat "normal".
De la mateixa manera que el psiquiatra franquista Vallejo‐Nájera considerava l'antifeixisme o el comunisme com a malaltia mental, avui dia gran part del discurs pretesament científic produït sota el pensament heterocapitalista segueix etiquetant com a malaltia totes aquelles coses que a) no sap explicar causalment o b) no li convé comprendre.
La realitat és que les causes que porten algú a esdevenir trans estan molt poc estudiades. D'entrada, sembla que apareixen variables que no tenen absolutament res a veure amb la biologia humana, com la classe social, el nivell cultural, etc. A ningú que conegui mínimament el “mundillo” se li escapa que la majoria de trans femenines de Barcelona provenen d'una classe social més baixa que les trans masculines de la mateixa ciutat, per exemple. Tot això són coses que cal estudiar amb lucidesa i peus de plom, exactament igual que les variables biològiques, és clar. Cal estudiar‐ho si realment volem explicar per què hi ha persones trans. Si, en canvi, l'únic que volem és segregar‐les o eliminar‐les no hem de fer altra cosa que considerar‐les malaltes, disfòriques, vagas y maleantas.
Qui vulgui escoltar bajanades que vagi a missa, així que feu el favor de treure‐me‐les dels manuals científics.
Tot sovint la crueltat de la realitat ens imposa l’ordre del dia i els discursos a defensar. No som les persones crítiques les que definim els conceptes amb què treballem; en tot cas som les que definim els conceptes que demà (si algun dia guanyem) seran emprats i (esperem que) discutits per les futures generacions.
Tan trista és la nostra realitat que ens veiem obligades en ple segle XXI a justificar que ser trans no és una malaltia. Mentre que el més normal seria que aquelles persones que s’entesten a afirmar‐ho en donessin raons, a la pràctica som nosaltres els que ens hem de dedicar a fer visibles les seves estructures de pensament que no poden fer altra cosa que parir estupideses d’aquest calibre.
Tot el discurs mèdic que envolta la transsexualitat i el transgenerisme (el món trans, en definitiva) està infectat de fal•làcies i de dogmes que descansen sobre el misticisme de l’indemostrable: l’etern enemic dels discursos vertaderament científics. A vegades sembla que parlar amb segons qui sobre el tema trans sigui com parlar de l’existència de Déu amb un capellà: una pèrdua de temps. Però, com dèiem, el context ho imposa, i ens hem d'empassar una mica l'orgull i posar-nos temporalment a la defensiva, per després passar a l'atac amb més contundència que mai.
Quan ens posem a la defensiva no ho fem per defensar‐nos del concepte malaltia, sinó per defensar‐nos de les persones que articulen totes les mentides sobre les persones trans. La transsexualitat no és una malaltia i això no té res a veure amb el fet que la paraula malaltia no ens agradi, o amb el fet que haguem de tenir res contra la gent malalta; senzillament no ho és perquè no entra dins el concepte de malaltia.
S'entén que una malaltia és tota afectació a un organisme viu que altera, dificulta o impedeix les seves funcions vitals (tela marinera…). El concepte clau és aquí funcions vitals. És important entendre que les funcions vitals no existeixen més enllà de la inferència humana: no es tracta de realitats imposades per la naturalesa, sinó de decisions teòriques humanes.
Quan un humà famolenc veu una patata la seva inferència pot ser: com que hi ha patates i com que jo tinc gana, la funció de les patates és ser menjades. Aquest raonament tant estúpid és, explicat de manera dràsticament banalitzant, el que ha fet la ciència mèdica al llarg de la seva història davant de molts fenòmens que no ha sabut explicar causalment.
Una cosa semblant explica cert filòsof (un tal John Searle: poc sospitós de ser postmodern, relativista, o qualsevol cosa d'aquestes) amb el que ell anomena fal•làcia d'atribució de funció. Ens posa l'exemple dels batecs del nostre cor: sota la creença que estar viu és millor que estar mort (creença útil, tot i que indemostrable) quan veiem que el nostre cor bombeja sang a les nostres venes inferim que la funció del cor és mantenir‐nos vius. Si en lloc de la creença sobre la vida i la mort la nostra societat cregués fermament que cal adorar Déu fent sorolls corporals (creença gens útil, però igualment indemostrable) la nostra inferència hagués estat que la funció del cor és adorar Déu fent sorolls corporals.
Les funcions, com a tals, les tenen les coses que algú ha pensat i creat: les coses que algú ha enginyat, com una cadira o un tornavís. A més a més ja sabem que pervertir una funció és una cosa relativament senzilla. Una cadira ens pot servir per fer foc, i un tornavís pot ser utilitzat per fer palanca. En aquest aspecte ja ens en van ensenyar molt les situacionistes franceses, sobre com podíem modificar el valor de canvi, per exemple, d’un extintor, mitjançant elevar-lo a la categoria d'art (canviant‐ne el valor d'ús). Avui aquest extintor té la funció d'apagar focs i val uns 35 euros i demà tindrà la funció de ser admirat a una sala d'art contemporani i valdrà 3.000 euros (sí, els humans som així d'estúpids).
Els organismes naturals que trobem al món, per contra, i fins que es demostri el contrari, no han estat creats ni enginyats per cap dissenyador intel•ligent; el concepte funció és, per tant, inapropiat per descriure'n l’ontologia. És més: si realment fos així i els organismes naturals tinguessin funcions, realment no les hauríem sabut alterar jugant amb el valor d'ús i de canvi de l'objecte? Una funció és una eina teòrica que ens permet explicar la realitat i (per què no?) millorar‐la. Ens és útil pensar que la funció d'una bombeta és fer llum, ja que així sabrem quan cal canviar-la. De la mateixa manera, ens és útil pensar que la funció del nostre cor és mantenir‐nos vius, ja que així sabem quines línies de recerca científica cal potenciar per incrementar el nostre benestar. Però que sigui útil no implica que sigui ontològicament vertader. Això és important, ja que cal saber que quan una explicació funcional no ens és útil, cal derrocar‐la.
El fet aquí és que aquest tipus de raonaments que poden semblar inofensius són, a vegades, els que sustenten una sèrie de creences que avui dia encara manté segons qui; creences com la que diu que la funció de la dona és tenir fills (creença basada en la realitat constatable que una femella humana fèrtil és capaç de parir), o la creença que la funció de l'espècie humana és perpetuar‐se (creença basada en el fet que tenim la capacitat, com a espècie, de reproduir‐nos), o la mateixa creença que la homosexualitat i la transsexualitat no són naturals (creença basada en l’anterior i en l’evidència que sense diversitat genital fèrtil no hi ha reproducció).
L’argumentació que la transsexualitat és una malaltia reposa sobre la fal•làcia que la funció d'un mascle (biològic) és ser un home (social) i que la funció d'una femella és ser dona. És a dir, és una fal•làcia que reposa en una concepció essencialista del gènere, en aquest discurs clàssic, antiquat i d'entreguerres que avui dia sabem que no és capaç d'explicar absolutament res.
Com dèiem, les funcions són constructors teòrics que ens ajuden a explicar la realitat, en cap cas la determinen i a vegades fan que extraiem conclusions errònies amb conseqüències socials nefastes, com l'estigmatització o la tortura psicològica extrema a què es veu evocada molta gent per no alinear‐se al 100% en allò que és considerat "normal".
De la mateixa manera que el psiquiatra franquista Vallejo‐Nájera considerava l'antifeixisme o el comunisme com a malaltia mental, avui dia gran part del discurs pretesament científic produït sota el pensament heterocapitalista segueix etiquetant com a malaltia totes aquelles coses que a) no sap explicar causalment o b) no li convé comprendre.
La realitat és que les causes que porten algú a esdevenir trans estan molt poc estudiades. D'entrada, sembla que apareixen variables que no tenen absolutament res a veure amb la biologia humana, com la classe social, el nivell cultural, etc. A ningú que conegui mínimament el “mundillo” se li escapa que la majoria de trans femenines de Barcelona provenen d'una classe social més baixa que les trans masculines de la mateixa ciutat, per exemple. Tot això són coses que cal estudiar amb lucidesa i peus de plom, exactament igual que les variables biològiques, és clar. Cal estudiar‐ho si realment volem explicar per què hi ha persones trans. Si, en canvi, l'únic que volem és segregar‐les o eliminar‐les no hem de fer altra cosa que considerar‐les malaltes, disfòriques, vagas y maleantas.
Qui vulgui escoltar bajanades que vagi a missa, així que feu el favor de treure‐me‐les dels manuals científics.
Bon article!
ResponElimina