L'amor romàntic, última utopia de la postmodernitat
L'amor com a construcció social i dispositiu econòmic i de control
Tot i que sempre s’ha considerat l’amor passional un fenomen individual, que succeeix en l’interior de cada ésser humà com un procés ‘màgic’ i ‘inevitable’ que transforma la vida sencera de les persones quan caiem enamorats (de l’anglès falling in love), la veritat és que es tracta d’una construcció social i simbòlica que varia segons les cultures i les èpoques històriques. Després de que hagin sigut ensorrades les utopies col·lectives de caràcter ideològic i polític i haguem arribat a la postmodernitat, l’amor romàntic s’ha erigit en una nova utopia de caràcter emocional.
L’individualisme i la infantilització de la població han dut a una despolitització i a un buidament de l’espai social, amb notables conseqüències per a les democràcies occidentals i per a la vida de les persones. Una d’elles és la malaltia del segle XXI: la solitud, característica de la forma de vida en les grans ciutats, on les xarxes de cooperació i ajuda entre els grups s’han afeblit o han desaparegut. Ha augmentat el nombre de llars monoparentals; la gent disposa de poc temps d’oci per a crear xarxes socials en el carrer, i l’anonimat és el modus vivendi de la ciutat. Un brou de cultiu per a les unions de dues en dues (si és possible, monògames i heterosexuals, s’il vous plait).
La indústria de l’amor
L’amor no només constitueix un dispositiu de control social, sinó que també posseeix una dimensió econòmica de gran envergadura el correlat de la qual és l’auge de les indústries nupcials: immobiliàries, agències de viatges, agències de contactes, Església catòlica, hotels, salons de noces, bufets d’advocats per a tractar acords pre i postmatrimonials, gabinets de psicòlegs i en els quals es tracta ‘el mal d’amors’, etc. L’amor és, així, un mecanisme que canalitza l’estil de vida consumista imperant en les nostres societats actuals. De la mateixa manera que ja molt poca gent acudeix al sabater a arreglar el seu calçat perquè resulta més còmode i barat llençar-lo a les escombraries i comprar-ne de nou, l’amor té la seva pròpia oferta i demanda, i els seus productes d’usar i tirar; tots busquen a la persona ‘ideal’ amb la qual establir la relació perfecta. Aquest mercat sentimental constitueix una espècie de recerca compulsiva del paradís, edèn emocional en el qual les ànsies d’autorrealització i de felicitat es veuen satisfetes. L’amor és, en aquest sentit, un nexe que s’estableix amb una altra persona i gràcies al qual podem sentir que hi ha algú que ens escolta, ens dóna suport incondicionalment i lluita amb nosaltres contra els obstacles de la vida: l’amor com una font de felicitat absoluta i d’emocions compartides que esmorteeixen la solitud a la qual està condemnat l’ésser humà; en parella les persones es senten ‘almenys’ acompanyades.
Fàbrica de somnis
El problema fonamental d’aquesta cultura de l’amor mitificat és que no es correspon amb la realitat, ja que les persones no som perfectes, i les relacions entre nosaltres tampoc. La rutina, l’egoisme, de incomunicació, la convivència i molts altres factors interrelacionats acaben amb la ‘màgia’ de l’amor. Les grans expectatives que posem en que algú ens ‘salvi’ i ens ‘satisfaci’ l’existència per complet fan que la gent es senti frustrada o atabalada per la tremenda responsabilitat que dipositem en l’altra persona. L’amor és una potent fàbrica de somnis impossibles i a més és una forma moderna de transcendència espiritual. A l’enamorar-nos, les hormones agradables que es disparen fan que la vida cobri una intensitat inusitada. La gent a l’enamorar-se sent les portes de la destinació obertes a multitud de possibilitats, i es senten creatius, il·lusionats davant un nou projecte vital i amorós. Sota la màxima que l’amor tot ho pot, som capaços de realitzar grans gestes: buscar un millor treball, enfrontar-nos amb valentia al cap, canviar de ciutat o país, enfrontar-nos a nosaltres mateixos (les nostres pors, defectes, debilitats…).
En definitiva, l’amor és una espècie de religió postmoderna individualitzada que ens converteix en protagonistes de la nostra pròpia novel·la, que ens fa sentir especials i que assoleix transportar-nos a una dimensió sagrada, allunyada de la grisa quotidianitat de la nostra vida. Ens serveix, d’alguna manera, com un dispositiu per a escapar de la realitat, una forma d’evadir-nos anàloga als esports de risc, les drogues i la festa. Enamorar-nos és sentir que estem vius, és una forma de segregar adrenalina que, no obstant això, sol fer-nos sofrir molt quan s’acaba o ens abandonen. L’amor és utòpic perquè la seva idealització és irrealitzable, la seva intensitat no és per sempre, i a més, com va dir Neruda, l’amor és breu: dura més l’oblit.
Coral Herrera Gómez
